Na Ferrana i els miradors tornada per l'Ermita de Maristella

Data de la sortida: 9 desembre 2020
Grau de dificultat: Moderada
Fotos del recorregut: Na Ferrana i Maristella

 Integrants:

   - Jaume Vives
   - Miquel A. Moll 

   Una successió ininterrompuda de festes és una bona excusa per fer una sortida encara que només siguem el mínim necessari per no anar-hi sols. Vull dir que després del pont de la Constitució i de la Immaculada es feia precís una tresca ni que fos en una matinal d’unes hores i així reorganitzar la vida o almanco posar-hi un poc de natura i de muntanya en la formalitat de tanta solemnitat.
   I per un cas així Esporles és un dels escenaris més plausible per reeixir en aquest tipus de sortida que fa de la improvisació un art i una sorpresa quan creus que te’n queden poques en la vida. 
   Sobre un track d’en Viaranys (Josep Ferrer)  http://pepnos.blogspot.com/2020/01/miradors-de-la-mola-de-son-poquet.html  programem una “escapada” donat les bones previsions meteorològiques que empitjoràvem a partir de dijous, una sortida pura i simplement per estirar les cames.
   Partírem d’es coll de s’Heura seguint el camí que baixa del pas de Son Poquet fins arribar a un entreforc del qual prenguérem el tirany de la dreta que sorprenentment ens portà a una mena de pas d’aquells que obliguem a posar mans i peus. Desconec el nom d’aquest pas, però en el cas de no tenir-ne bé se’n mereix que n’hi posin un.  Un cop sortim d’aquest estret canal trobam enfront un caminoi que si el seguim ens mena a Maristella i un altre a la nostra esquerra que per un tirany que s’ha d’anar endevinant fita a fita, ens va aconduint al primer dels miradors de vistes esplèndides i generoses. Tampoc  el segon dels miradors decep en la seva panoràmica que no difereix en molt de l’anterior degut a la poca distància entre ambdós.
   D’aquí anam a cercar el camí que duu al pas de Son Poquet, i ho feim com millor podem. Una vegada arribam al camí començam l’ascensió lentament, procurant assaborir la màgia d’aquest alzinar sumit en un silenci de fred, enrevoltats  del verd apagat de les fulles dels arbres, verd encés en la molsa, gris en la pedra i tonalitats de marrons en la terra coberta de fullaraca. Caminam muts, no hi ha res que dir, escoltam el silenci, només aturam per fer la berenada. I seguim fins entrellucar el camí de la Fita del Ram i deixar-lo per continuar cap a l’Ermita de Maristella i d’allà baixar fins al coll de S’Heure per tornar a casa. Ens consolà trobar uns senderistes adusts que semblaven de soca-rel; fou un consol, almanco no fórem els únics sonats en trescar per sortir en un dia gris de fred i fer d’una caminada una experiència de comunió amb la natura. “Laus Deo”