Es Teix pels Cairats, una solitària amb neu

Data de la sortida: 7 gener 2021
Grau de dificultat: Difícil (amb neu)
Fotos del recorregut: El Teix pels Cairats

 

Integrants:

    - Miquel A. Moll

 

 

   Una sortida en solitari és una activitat totalment poc aconsellable, tothom ho pot admetre, és de sentit comú, i fins i tot la Sagrada Escriptura ens adverteix d’aquesta obvietat: “Més val ser dos que un de sol.. Perquè, en cas de caure un, el seu company l’aixeca; però pobre d’ell, el qui està sol, que cau i no hi ha un segon per a aixecar-lo” (Ecle 4, 9-10). Però tot i això per a mi és una experiència única on intervenen tres elements: la natura, el silenci i tu, i si és una activitat perillosa, això depèn de com planifiques i dus a terme la sortida
.
   Dit això i encara amb neu als cims de la serra, emprenc la ruta del Teix pels Cairats en solitari. És aquesta una ruta més tranquil·la i més adusta que la seva alternativa per la pista o camí que passa per la font des Polls i el refugi. Tres dies enrere havíem fet la pujada en grup i havíem emprat aquesta ruta; aleshores al cim del Teix hi havia una corrua de gent que esperàvem torn per fer la foto que possiblement en qüestió de segons pujarien a Instagram o al seu Facebook. Avui les previsions meteorològiques no són tan bones con l’altra dia i mentre pujava anavan pensant que potser no hi trobés aquesta gernació de gent de l'altra vegada. Passades les primeres clapes de neu al bosc de la Serra de Son Moragues, ja en el camí des Caragols, i a mida que anava guanyant altura s’anava espessint el gruix de la nevada amb redols que presentaven la superfície gelada i el camí tapat i només visible per les poques fites que anaven assenyalant la ruta. Per sort, algú el dia anterior havia deixat les petjades marcades i la nevada no havia esborrat del tot l’empremta. D’aquesta manera i mentre queien uns petits i fins flocs de neu arribo al cim i comprovo que no hi ha absolutament ningú, el vèrtex geodèsic que marca el capcurucull del pic cobert de blanc s’aixecava en la solitud més rotunda i només el vent que xiulava la seva cançó de fred, rompia la quietud del panorama. El Teix i el seu redol de neu eren com una capsula perduda en altra dimensió, un món conglaçat des d’on puc entrellucar el blau de la mar, el verd dels camps i boscos i els pobles que apareixen més enllà d’aquesta frontera invisible de gel; allí la vida continua normalment, aquí en el cim sembla que tots els éssers vivents han abandonat aquest paisatge. Noto la mossegada del fred en els peus i a les mans on els dits no responen a les ordre del cervell que reclama sortir d’aquest dolor i abandonar aquesta altura... tant esforç per només aquests breus instants!!

   Començ el descens pel camí que va al Pla de sa Mala Garba, el tirany és invisible del tot i la capa de neu que oculta cavitats o irregularitats en les roques et juga males passades... ja en el pla miro al meu voltant i no hi ha més que les petjades que he retrobat per a indicar-me el traçat del caminoi que duu al botador. Sent el crac crac del gel que trenquen les meves botes i he de posar tots els sentits per no relliscar i pegar una batculada, així fins a arribar al botador que sembla un “check point” en una frontera de pedra, pujar els seus esglaos metàl·lics també és un exercici que s’ha de fer amb esment... llisquen com si estiguessin embetumats de greix. Ja som a l’altra costat de la murada i tenc la sensació d'haver abandonat un territori perdut en el temps mentre m’arriben veus i entrelluc unes figures que en la llunyania s’apropen pel camí de l’Arxiduc... són un estols de joves.  Es trenca la màgia d'aquest moment i tenc la sensació de què l’aventura en solitari s’ha esvaït, unes poques hores de comunió amb la natura en estat pur i salvatge... és hora de treure el termo i prendre un cafetó calent... les veus i els crits s’apropen.