Penyal Roig - Morral

 Data de la sortida: 10 gener 2023

Grau de dificultat: Difícil
Tipus: Tresca Llarga
Integrants:
    - Joan Palau
    - Miquel A. Moll

    - Guillem Bujosa

Fotos: Penyal Roig - Morral (reportatge)

Altres fotos: Morral (fotos móvil)

   Avui seguint indicacions d’en Joan Palau posam les nostres mires en la part nord de l’illa. En teoria una sortida curta d’uns sis kilòmetres, però es tracta d'un trajecte envitricollat que haurem de catalogar com a “tresca llarga”. A més a més en Jaume i en Joan Carles no podem venir a la nostra sortida i el grup queda reduït a tres trescadors només, nombre prou suficient si miram la tresca de la setmana passada on només n’havia dos.

   Sortim prop de les nou del matí pel camí de Bóquer i trobam la pista senyalitzada que mena fins a la cala, per deixar-la un poc més enllà de les cases de la possessió. Començam a pujar i seguim un tiranys que al punt ens penedim d’haver pres perquè hem d’avançar fent un exercici de contorsionisme per les branques de les mates i el garballó que ens dificulta continuar. Trobam la pista que hauríem d’haver pres un poc més envant del trencat que anam seguint i així continuam, errant i retrobant el tiranyó obstruït constantment per vegetació i costerut fins l’encletxa que a manera de pas ens puja fins a la part superior de la Penya Roja on les vistes s’eixamplen de cap el port de Pollença i s’obrin ja cap a la mar blava de la cala. Al nostre davant la serra del Cavall Bernat amb la seva orografia particular i el forat ja ben visible. Caminam al costat de la gran mola de la penya que, baix la seva ombra per la cara més nord, sembla vigilar el nostre pas dubitatiu pel camí mig esborrat que duu al coll on decidim que l'hora i el lloc són bons per treure els entrepans i altres comestibles i complir aquesta cerimònia, quasi sacra, de berenar amb bones vistes i petar la xerrada. Ara toca seguir pujant cap el cim que precedeix es Morral i així fins que arribam i feim una aturada per les fotos i perquè aquí podem contemplar aquesta part de l’illa en la seva plenitud al quatre punts cardinals. Al nord tenim la península de Formentor, albiram la Talaia d’Albercutx i el Colomer, el Puig de l’Àguila i el Pal com a llocs més emblemàtica; al sud tots els cims més coneguts, començant pel més proper, la Talàia Vella, la Cuculla de Fartàritx, el puig de Ca, el Tomir i en la llunyania però majestuós el Puig Major.  A l’oest la vall de Bóquer que acaba en la cala i a l’est una panoràmica que anava des de les muntanyes d’Artà retallades en la llunyania, a les platges de can Picafort i l’estesa d’edificacions a la vorera del mar de tot el port, i omplint-lo tot la blavor de la mar calmada sembrada de petites embarcacions.

   A partir d’aquest cim prenguérem el tiranys que començà un descens suau i molest, perquè el tirany no estava gens clar i el traçat del track no m’acabava de convèncer, importava seguir avançant i tant donava anar per un lloc o altre mentre poguèssim avançar. Sabíem que ens trobaríem un pas, el del Boix, un cop remuntat un petit cim, el darrer d’aquest seguit de cimals, i que aquest pas, no tenia dificultat seria. El que no sabíem era que unes fites que seguirem més o menys sobre el track que consultàrem ens embullarien i ens situarien en un tall que amb molta dificultat baixàrem a força d’aferrar-se bé i de cercar els punts més factibles. Costà Déu i ajuda arribar abaix d'una peça, i tot per comprovar que el pas que cercàvem es trobava un xic més a la nostra esquerra, ara ens trobàvem en un coster de càrritx i algun que altra pi solitari, que acabava al fons en el pinar de les cases d’Albercutx. Podíem fer dues coses recuperar el camí del track o prendre el coster cap el pinar i abreujar l’itinerari. Per endavant sabíem que a la Penya del Migdia ens trobaríem amb un altra pas i més kilòmetres i des del pinar podíem sortir ben bé a la carretera que ens menava a on teníem el cotxe. Així que començàrem el descens i en el pinar no férem més que seguir un tirany que ens dugué al portell de la carretera. Un quart d’hora més de caminar i en el cotxe ens semblà bé, donat l’hora, anar a un bar de Pollença i pegar una mossegada amb una cervesa i una bona conversa. Cosa que férem i que ens serví per donar per acabada aquesta aventurada eixida.