Volta al Freu i pujada al Puig Picó

 

Data de la sortida: 19 gener 2021
Grau de dificultat: Difícil
Fotos del recorregut:Volta al Freu i el Picó

 

Integrants:

   - Jaume Vives
   - Miquel A. Moll
   - Guillem Bujosa
   - Joan Palau
   - Ció Font

   Parlar des Salt des Freu és al·ludir al salt d’aigua més conegut i més popular per visitar i per la passejada en pla familiar. Més llarg i un poc més fatigós és el camí que parteix des Freu i va cap a Santa Maria vorejant el torrent de Coa Negra i una mica més costosa és la pujada pel camí que s’endinsa en la Comuna que va pujant tira a tira  i que va ser el que vàrem seguir nosaltres per arribar a la pista que transcorre prop del Puig de se Cristes. Per la pista ja poblada de ciclistes i altres vianants arribarem, previ visita a la caseta de caçadors que hi ha en el trajecte,  al Comellar de ses Covasses on deixàrem la pista i prenguérem un tirany ben senyalitzat amb fites que s’endinsà en la garriga en una costa bona de dur al principi i més dificultosa a mida que anàvem avançant fins que aparegué una fita a l’esquerra que tirava per amunt i que pareixia ser el ramal que menava fins al cim del Picó. Aquí sortí a col·lació allò de “s’espineta” per haver-ho intentat en altra ocasió i no haver encertat amb el camí de pujada... i tiràrem junta, “que si sí, que si no, que ja estam ben servits amb lo que tenim... “ i amb això en Joan Palau pren per amunt i noltros per no ser menys també. Al principi la costeta era només això, costeta, una estona més envant la costeta esdevingué costa, pujada i roquissar al punt que el nostre amic que anava al davant es plantà i renegà de pujar, ell ens esperaria. La resta amb el jornal que ja havíem fet trobàrem que una mica més de suor i esforç valdria la pena ara que pareixia que no estàvem enfora del cimal del Picó, així que cametes amunt i poc a poc arribàrem al primer dels esperons que formen el cim. Estiguérem un estona mirant per on abordar aquesta paret i vet aquí que compareix en Joan. Culminem amb esforç en Jaume, en Guillem i jo aquell mur que fou més difícil baixar que pujar i ves per on caiguérem en el compte de què ja era hora de dinar i posàrem les estovalles per fer miques. Baixar i reemprendre el camí que havíem deixat va ser dit i fet, però aquí ve el tram on tot s’embulla i costa arribar al botador que senyala la partió de la Comuna amb Son Morro. A partir del botador tot fou un xalar i seguírem per un caminoi que travessa un magnífic i tranquil alzinar fins les ruïnes de les cases de Son Morro des d’on connectàrem amb la pista que ens retornà a Son Perot. I així s’acabà la història, amb pau i concòrdia i amb una “espineta” de menys.