Puig de l'Aguila i el Puig de Cornavaques

Data de la sortida: 15 gener 2021
Grau de dificultat: Difícil
Fotos del recorregut: Puig de Cornavaques

 

Integrants:

   - Jaume Vives
   - Miquel A. Moll
   - Guillem Bujosa
   - Joan Palau
  

    Malgrat les previsions de fortes ventades i d’alerta en la costa per maror, sortírem a terres de nord, el nord salvatge de la serra del Cornavaques que s’aixeca com una murada entre la costa i la cala de Sant Vicenç. Prop de l’emblemàtic Castell del Rei i veïnat del Puig de Ternelles, el Cornavaques i la ruta que mena fins al seu cim constitueix una sense fi de vistes que poden totes elles esdevenir postals tal és la bellesa aspre del seu paisatge i de l’aridesa desèrtica que constitueix el seu roquissar; parlam de terres dures, fetes a l’amargor de la proximitat de la mar,  estèrils per a la seva explotació si no és per la possibilitat de la cria caprina.

   Començàrem en aquest escenari ventós la tresca per una pista que permetia caminar còmodament, un camí que s’anomena el camí de les Coves Blanques o dels Presos que per allà campàren i per allà patiren deixant testimoni d’altres temps més agitats i bèl•lics. El camí acaba de cop i volta passat les restes d’un emplaçament d’un canó desaparegut i dóna pas a un tirany assenyalat en alguns trams amb fites donat el seu estat que el fa difícil de resseguir. Arribàrem al poc al puig de l’Àguila que ens oferí de pit en ampla el panorama sobre la Cala de San Vicenç i sobre la serra del Cavall Bernat al nostre davant i a la nostra dreta la Mola amb una silueta llunyana del Cornavaques al fons, mentre el vent xiulava i pentinava com una cabellera de verdor les carritxeres. Amb vent berenàrem i amb vent tornàrem a partir sempre en ascensió passant prop del pas des Pescador i guaitant ara per l’altra banda de la costa, on ens aparegué com una agulla sobre l’aigua la punta Galera que separa Cala Castell i Cala Estremer, resseguint a tall de l’espadat el camí que ben aviat girà cap a la Mola. Ara ens queda arribar al Cornavaques on arribam una mitja hora llarga més tard i ascendim còmodament per la seva cara sud o sud-est, la més arrecerada del vent que en aglapeix de ple quan coronam el cim.  Poc podem aguantar davant les ferotges bufades que ens desequilibren i ens impedeixen gaudir con Déu mana d’aquesta altura ben guanyada i conquerida; només uns minuts per les fotos i per abastar a l’ample la totalitat del panorama on sobresurt el Castell del Rei i el Puig de Can Grog més tot el paisatge que ens ha acompanyat en la pujada. Ara ja toca tornar i en resta la davallada que no es promet fàcil com així fou i com poguérem molt bé comprovar un cop dinats a l’esquena de la Mola i a recer del vent. La davallada de la Mola fins a la pista que tanca el cercle ens dugué prop de dues hores per un camí ben traçat però perdut a estones, un tirany que mal travessava zones de carritxeres que dificulten seguir-lo degudament.
 

   Així arribàrem cul-batuts i cara contenta amb cinc hores de trescar als cotxes que havíem deixat a Cala Sant Vicenç. I com que el COVID-19 ens ha fet la punyeta no poguérem anar a un bar, com és costum i tradició, i ens conformàrem amb haver passat aquesta bona estona, en bona companyia. Vatua de virus!