Trescam els dijous: Serra d'Alfabia - Puig des Corbs - Fessa de Ca Na Ferrera i Pas des Marts

Data de la sortida: 23 març 2021
Grau de dificultat: Moderada

Fotos del recorregut: Puig des Corbs
Integrants:
- Jaume Vives
- Miquel A. Moll
- Andreu Artigues

En una de les nostres tresques, no fa molt, al Puig des Picó, s'apuntà al nom del Puig del Corbs per una sortida en pla matinal que és com dir anant per feina. Però la cosa quedava com a curta i n’hi havia que reclamaven una mica més d’itinerari, més corda per afegir a aquestes escasses hores que suposava pujar i baixar pel mateix camí, i amb això quedà enredada la cosa, que si matinal pura i dura o tresca íntegra afegint algun tram més a aquest recorregut exigu d’unes hores. De fet no és una tasca difícil donat que per aquell racó de la serra hi ha innumerables passos i camins de gran bellesa i confegir una ruta completa tenia moltes i bones possibilitats, com així fou quan afegírem al projecte l’anada a la fesa (diàclasi) de ca na Ferrera, pujar al Puig d’Alfàbia i acabar baixant pel pas des Marts.

Partírem d’un punt situat en la carretera de Bunyola a Orient on deixàrem els cotxes i partirem amunt per un camí o pista que es va definint en pujada com un tirany que transcorr entre sitges de carboner, ben fitat i bo d’anar resseguint. Tot i això cal anar amb compte perquè és un camí que també va al pas del Puig des Corbs i al Pas des Sis i majorment les fites acondueixen en aquesta direcció, per això que a partir del penyal, una prominent rocossitat que sobresurt no sense certa espectacularitat (817 m. d’altura), s’ha d’anar amb els ulls oberts perquè ens hem de desviar a la nostra dreta i les fites escassegen, fins arribar a una sitja que queda encaixada entre un roquissar on una canal natural ens permet remuntar aquest cul de sac i començar una ascensió que ens durà a la fesa. Nosaltres férem parada per berenar en aquesta gèlida canal enrevoltats encara de clapes de neu de la darrera nevada, i era com estar dins una cambra frigorífica. Poc després arribàrem a la fesa que arranca en un colzo d’aquesta canal cap a la dreta en un angle de noranta graus, és una fesa que no té la grandiositat ni l’amplitud o llargària d’altres més espectaculars (sa de na Costixa, per exemple), però que té la gràcia d'encisar la vista en aquesta linealitat i uniformitat del tall en la roca. Sortint-ne ja deixam la part d’alzinar més espès i comença un seguiment de fites sobre un roquissar ja més de muntanya que ens mena en una pujada suau i no sempre fàcil pel càrritx fins a l’esquena de la serra d’Alfàbia on la vista s’escampa cap a Sóller i la part de la serralada on es troben les monumentals moles del Puig des Migdia, el Puig Major i el Massanella, entre altres, amb l’afegit de què la neu encara els corona i els embelleix notablement donat la data de l’any poc propicia per tenir-hi neu. Completam aquesta panoràmica quan arribam dalt el cim d’Alfàbia (1067 m.) on complimentat el ritual de fotos i estona de contemplació prenim el camí de baixada i anem cap el nostre proper objectiu, el pas des Marts que trobam una vegada voltam el Puig de s’Aritjar i superam còmodament (només una petita grimpada al final) tot i que es tracta d’una canaleta, una encletxa en la roca. Ara ja la baixada es fa per un camí ben traçat que ens permet una aturada en un replà des d’on la vista pega a la vall d’Honor per on es troba la carretera cap a Orient, un bon lloc on acabar d’esmolar les dents i pegar un mos, tot comentant anècdotes i detalls de la sortida. Seguim i ara el camí no ja no deixa per esdevenir una pista que comença al coll des Vent i s’ajunta amb el camí que hem fet de pujada. Acabam així una sortida peculiar per haver visitat aquesta curiosa formació rocosa i haver fet un pas que (jo almanco) li teníem ganes. I ens ha servit també per llevar-nos un poc el mal gust de boca que ens deixà la darrera sortida, un tant frustrada per la topada amb la zona d’exclusió.