Mortitx - La Malé

   Data de la sortida: 27 desembre 2022

Grau de dificultat: Difícil
Tipus: Tresca llarga
Integrants:
    - Jaume Vives
    - Miquel Àngel Moll

Fotos: Mortitx - La Malè

   Si hem de fer cas a la coneguda dita de “no hi ha dos sense tres”, aquesta sortida la fa veritat, perquè una setmana abans érem per aquesta contrada i no fa un mes també trescàvem pujant a l’Ull de Déu. Tanta afició a aquest racó no té altra explicació que l’estacionalitat de les rutes que formen part d’aquesta part de la serra, i de què d’aquí a poc no es podrà transitar.

   L’itinerari d’avui és com els anterior per aquesta zona, una ruta difícil i complicada; és alguna cosa així com “l’home contra la naturalesa” o més positivament “l’home davant la pura naturalesa” de la pedra, la muntanya i la vegetació que afegeix bellesa i es suma a aquesta llista de contrarietats que fan d’aquesta ruta una caminada enrevessada.

A diferència de les rutes que hem consultat, una d’elles la del nostre conegut Viaranys, nosaltres decidim invertir l’itinerari i encarar la part més complicada al començament de la nostra sortida. La part més complicada dins la complicació de tot l’itinerari, s’ha de dir, perquè en certa manera del principi a la fi cada passa del camí és una pura lluita. Però no per això deixa també de ser un repte, que acceptam amb gust i decidits.

La primera dificultat la trobàrem en la falta de fites, sobre tot en alguns indrets, com en el bosquet que hi ha abans de passar el primer comellar i on les carritxeres han fet ca seva menjant-se qualsevol possibilitat d’esbrinar el tiranys. Aquesta fou una constant al llarg de tota la ruta, sentíem que estàvem fent un camí que poc a poc anirà desapareixent per la manca de pas i la força de la vegetació que no perdona i fa la seva. Camins que han costat suor i esforç impensable, seran un pur record i unes indicacions en un mapa, sense cap referent en la realitat. Aquesta era la nostra sensació quan intentàvem resseguir amb GPS el trajecte del camí en el nostre track.

   Passat el bosquet i un tros més enllà, el pas des Garrover, no va ser un pas, va ser una exploració i una anècdota que ens féu retardar-nos més del què teníem pensat. Tot perquè les fites, com ens passà quan anàrem a la coma de ses Truges, es reparteixen en rutes alternatives que menen a altres indrets, i anant confiant en elles, no sempre es va consultant el track. És així com ens embolicàrem en un torrent que va fer que jo per un vent i en Jaume per altra seguírem camins diferent. Confiat en què en Jaume m’anava darrera vaig fer un bon tros de camí fins que vaig poder comunicar-me amb ell quan vaig tenir cobertura, i vaig comprovar que m’estava esperant. De tornada cap el Pas des Garrover el vaig retrobar i reférem junts el camí. Trobàrem el pou que estava generós d’aigua i el poal amagat en una mata propera, i seguírem pel camí que mena a  la vall d’Ariant, només que en cert moment trencàrem per un “camí”, amb trossos empedrats encara, que ens dugué fins al tiranys que travessa el pla de Les Vergues. Camí que es féu interminable, fins que arribàrem al collet des del que ja albiràrem les Voltes de s’Ullastre i connectàrem amb el camí que mena al Rafal d’Ariant, on invertírem la ruta que havíem fet una setmana abans. 

   Al final de set hores de trescar ens trobàrem davant el cotxe a punt de tornar a casa. I reparàrem que no havíem dinat, i que en la motxilla d’en Jaume hi havíem dues panades fetes a casa. ¿Què podíem fer? Doncs el que decidírem a l’acte, fer una aturada a Pollença i donar bon compte d’aquest companatge i d’una cerveseta a manera de celebració de la jornada.